La manipulació de la realitat i l'engany per aconseguir espectacle i audiència
Arribats a aquestes dates, ens queda veure molt poc de la pel·lícula El show de Truman, i és una llàstima, perquè és la part més interessant: la confirmació de l'engany, el descobriment de la veritat i, sobretot, les explicacions i justificacions de Cristoff, l'arquitecte d'aquesta vida-show.
El primer dia de classe acabarem de mirar els minutets que queden de la pel·lícula, cosa que pot semblar que trenca molt el visionat, perquè hauran passat dues setmanes, però que en el fons ens anirà bé per comentar-la després, doncs la tindrem més fresca.
Ara us plantejo una sèrie de qüestions de reflexió a partir del comentari de diferents aspectes relatius a la pel·lícula, com poden ser escenes, reproduccions del guió, opinions d'experts, etc.
Heu de comentar com a mínim TRES temes dels proposats. Es demana, si us plau, un registre formal, revisar al màxim les faltes d'ortografia i no limitar-vos a allò típic de A mi em sembla una pel·li molt interessant... Si us plau, reflexions de nivell!!!!!
Es valorarà molt positivament que comenteu l'opinió d'algun company, tot i que aquesta vegada no és obligatori.
Els temes proposats a comentar els teniu a continuació i tenen diferent forma:
TEMA 1- Qüestions prèvies
a) Gran Hermano, Pesadilla en la cocina, Quién quiere casarse con mi hijo, Granjero busca esposa, Operación Triumfo... Què està passant a les societats occidentals amb el boom dels reality shows? Ho necessitem? Per què té tant d'èxit el Show de Truman entre els espectadors?
b) Quin és el missatge que transmet als televidents, El show de Truman?
c) És ètica l'actitud del seu amic Marlon? Vull que contesteu a aquesta qüestió tot just després de mirar l'escena de la pel·lícula a partir del següent enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=IDLKfeNFrbY
És només 1 minut 20 de vídeo!!!! Aquí teniu la frase espectacular de Marlon: " La última cosa que haría sería mentirte. Si todo el mundo estuviera en el ajo, yo tendría que estarlo también". Vull que em digueu si l'actor, Marlon, fa el paper que li toca professionalment, si li sap greu, si té remordiments... tenint en compte les llàgrimes de Truman davant d'ell. Si és així, per què no deixa el paper? És més important els diners i la fama?
d) Comenta les paraules de Cristoff, director del Show:
"Han llegado a aburrirnos esos actores que expresan emociones falsas. Truman no tiene nada de falso. Sin guión, sin apuntador. Es una vida."
________________________________________________________________________________
TEMA 2 - L'espectacle per aconseguir determinats objectius
M'he pres la llibertat de transmetre-us les paraules d'Enrique Martínez-Salanova Sánchez, un antropòleg, pedagog i professor genial -un savi!!-, que aporta unes qüestions interessants sobre aquest tema.
A partir dels coneixements que teniu de filosofia, comenteu la següent opinió del senyor Martínez-Salanova:
 | |||||||||
| El mite de la caverna |
"Truman es un hombre atrapado por una
realidad impuesta, ficticia, creada por una gran cadena de televisión
para servir de espectáculo a las masas, en un reality show total,
para aumentar la audiencia. Como en el mito de la Caverna de Platón, en el que unos
individuos están encadenados desde su nacimiento en una cueva y
solamente pueden ver las sombras que les llegan desde el exterior. La
liberación se hace posible cuando uno de ellos se escapa y vuelve para
contar a los prisioneros lo que sucede en el exterior, lo que les incita
a escapar, después de haberlo tomado por loco y mofarse de sus cuentos.
También en el
siglo XVII
Calderón de la Barca hizo dudar a su personaje Segismundo si la vida no
sería un sueño.
Truman ha nacido y se ha criado en un inmenso set
de cinematografía, manejado desde afuera por los directivos de la cadena
y el productor. Al igual que en la Caverna de Platón, Truman solamente
conoce lo que ve, su realidad. Cuando alguien que viene del mundo real
le dice que todo, su familia, su trabajo, sus amistades, es un
simulacro, se niega a creerles. En un momento dado, Truman decide dudar
de todo. Es el momento en que comienza su liberación de las cadenas y el
conocimiento de lo que existe fuera de aquel mundo falso".
Enrique Martínez-Salanova Sánchez
____________________________________________________________________________
TEMA 3- El show de Truman i la filosofia
Aquest és un dels apartats més importants per comentar, perquè estableix una relació entre el que li passa a Truman Burbank i el que ens passa a nosaltres a la vida real. Nosaltres som una espècie de Truman dins de la nostra vida diària?
Llegiu i comenteu el següent text de Francisco Javier Sánchez:
"El show de Truman puede verse a varios niveles. Hay una
ironía ácida y fuerte en el diseño de esa vida perfecta. La ciudad aparece trazada con
tiralíneas, los vecinos se saludan al verse y en los quioscos se venden revistas sobre
perros y periódicos con noticias locales. En ese contexto, Truman Burbank vive una vida
ya de casado con un trabajo de vendedor de seguros. Acepta la visión de lo que le rodea y
cree que el mundo es lo que ve.
La situación, sin embargo,
tiene un pequeño desajuste que amenaza su estabilidad. El encuentro con Sylvia y el
enamoramiento de Truman crea una pequeña alteración en ese proceso. Es ella la que,
antes de que la echen del programa, le revela que todo es una gran mentira.
Para pasar al segundo
nivel hay que hacer una serie de cambios en los elementos para que la historia gane
volumen.El principal es el de convertirse en un Truman y ver la película con la sospecha
de que lo mismo que le ocurre a él en su ciudad Seaheaven nos puede estar ocurriendo a nosotros.
Hay muchos puntos en común con ese Truman: el deseo de explorar nuevos lugares, de salir
de la vida que llevamos, de saber qué hay por encima de nosotros. Y, como Truman, también
nosotros nos encontramos con una serie de argumentos que nos invitan a seguir callados y a
aceptar lo que tenemos. En su caso las negativas tienen un aire de humor negro que obligan
a sonreír antes de que la sonrisa desaparezca por el trasfondo brutal que hay en ellas:
la explicación de la profesora que pretende desilusionarle en clase al contarle que ya
está todo descubierto o los carteles de la agencia de viajes con aviones atravesados por
rayos en los que se advierte que "Eso puede pasarle a usted". Truman ve todo eso
y no se pregunta por las contradicciones.
Igual que nos ocurre a
nosotros. Nos hablan de los nuevos límites del hombre, del desarrollo de sus
posibilidades y la realidad, lejos de ayudarnos a ser lo que somos, nos va igualando en un
mínimo monótono y sin propuestas. Las cosas, en fin, son como se nos dice y todo cada
vez es más complejo para cambiarlo. Las diferencias persisten y aumentan y empresas de
ropa deportiva fabrican con el trabajo de niños lo que luego venden con el aire de lo
sofisticado. Tenemos anulada la capacidad para detectar contradicciones.
A partir de esa
intuición de Sylvia, Truman va cuestionando el mundo que le rodea: las repeticiones y
las coincidencias. Para que no trate de escaparse, Christoff, el ideólogo de ese mundo,
tiene dispuestas una serie de advertencias. La principal es la del agua. Truman le tiene
pánico al agua y la única forma de salir es cruzando un único puente. Sólo venciendo
su miedo, Truman puede saber qué es lo que le espera más allá.
Y el reconocimiento de
nuestros propios miedos es lo que, de nuevo, nos convierte en una versión real de Truman.
Mil veces hemos paseado por las playas de nuestras limitaciones, pensando la forma de
cruzarlos para llegar a las formas personales de los deseos. Llegamos a construir el
puente pero siempre hay algo que falla".
______________________________________________________________________________
TEMA 4- Un altre cop... Plató
Aquí teniu una segona part dels raonaments anteriors. A l'igual que al tema 2, ho podeu relacionar amb Plató.
"Por mucho que se nos
repita que vivimos en el mejor de los mundos, siempre existe la sospecha de que hay algo
mejor. Una sospecha que hace pensar en Platón y esas ideas de las que éste mundo es
sólo una representación imperfecta. La ideología es la que crea nuestra representación
del mundo. Todos estamos inmersos en ella. Todas tratan de convencernos a través de la
cabeza, pero su intento se queda siempre corto. No logran abarcar esas intuiciones de algo
más real que sucede en determinados momentos. Una extraña sensación que se relaciona con
la belleza y su fugaz manifestación : la forma de la coleta de una mujer, cómo camina
otra con los brazos cruzados, apretados contra el pecho, o el diseño del anillo que vemos
en la mano de una tercera apoyada en la puerta del metro.
En el mundo de Truman
la intuición es la imagen de Sylvia. Y su gran paso es el de subirse a ese velero y
desafiar al horizonte : saber qué es un amigo o qué una mujer una vez que se descubre
que lo que se ha vivido hasta ese momento era mentira."
_______________________________________________________________________________
TEMA 5 - Entrevista a Cristoff
Comenteu allò que considereu més important de l'entrevista que li realitzen a Cristoff, creador del show. És una de les escenes que vam veure a classe.
Periodista: (Sobre el programa
«Ha nacido una estrella») 1.7 billones de personas vieron el programa
cuando nació, 220 países sintonizaron sus primeros pasos. El mundo quedó
silencioso para ese beso robado, y creció junto con la tecnología. Toda
una vida humana grabada en una intrincada red de cámaras ocultas y
difundido en vivo y sin correcciones 24 horas diarias, siete días a la
semana, a un público de todo el mundo; desde Seaheaven Island, en el
estudio más grande que se haya construido jamás... y ahora en sus 38
años...¡¡el show de Truman!!. Es el primer hijo legalmente adoptado por
una corporación. El espectáculo ha ganado inmensos ingresos, iguales al
PBI de un país pequeño. Todo lo que aparece en el programa se puede
comprar, ya que todo el país debe contribuir al espectáculo. ¿Por qué
creé que Truman nunca llegó a descubrir hasta hoy la verdadera
naturaleza del espectáculo?
Director: aceptamos la
realidad del mundo que nos presentan, eso es todo...
Periodista: espere que entra
una llamada... (la llamada es de Laurenn/Sylvia, la chica de la cual
Truman se ha enamorado)
Laurenn:
Es usted un mentiroso y un manipulador, y lo que ha hecho con Truman es
enfermizo. ¡Qué derecho tiene usted a disponer de un recién nacido y
convertir su vida en una especie de broma. ¿No se siente culpable?
Director: (mueve la cabeza
diciendo que no) Le di a Truman la oportunidad de vivir una vida normal,
el mundo en el que usted vive es un lugar enfermizo, Seaheaven es como
debería ser el mundo.
Laurenn:
¡No es un actor! ¡Es un prisionero! ¡mire lo que ha hecho!
Director: Truman puede irse
cuando quiera, si tuviera algo más que una vaga ambición, si estuviera
decido a saber la verdad no podríamos impedírselo de ningún modo. Creo
que lo que la angustia en última instancia es que Truman prefiere su
celda, como lo llama usted.
Laurenn:
Ahí es donde se equivoca, y él probará que usted está equivocado. (corta
el teléfono).
Periodista: Además de
comentarios iracundos de una minoría vocal ha sido un experimento
abrumadoramente positivo.
Director: Sí, para Truman y el
público televidente.
Creus que tant Cristoff com Laurenn es creuen el que diuen? Qui creu que li està fent un favor a Truman?
Què opines de la frase de Cristoff "Le di a Truman la oportunidad de vivir una vida normal,
el mundo en el que usted vive es un lugar enfermizo, Seaheaven es como
debería ser el mundo."
Si mai Truman arriba a saber la veritat, hauria de donar-li les gràcies a Cristoff per haver tingut una vida normal i no haver patit perills i penes com patim nosaltres al nostre món?
_________________________________________________________________________
TEMA 6 - La síndrome de El show de Truman
Has sentit a parlar mai de la síndrome de El show de Truman? Creus que és una broma?
Aquest és un tema molt relacionat amb la nostra assignatura, la psicologia, però sobretot amb la psiquiatria, perquè té a veure amb algun tipus de transtorn mental.
Si clickeu el següent enllaç llegireu un article molt interessant sobre persones que creuen que són víctimes de la persecució de les càmeres d'un reality show.
Aquí us deixo alguns fragments de l'article, però, si us plau, llegiu-lo sencer clickant a l'enllaç:
http://www.bbc.co.uk/mundo/noticias/2012/06/120627_ciencia_psiquiatria_delirio_reality_wbm.shtml
"¿Siente que todos sus movimientos están siendo registrados a todas horas
por cámaras adonde quiera que vaya? ¿Que micrófonos escondidos recogen
cada una de sus palabras? ¿Que todas esas grabaciones están siendo
transmitidas para entretenimiento de otros?"
"Es una psicosis que puede poner al paciente en situaciones arriesgadas.
Uno de ellos, describe el doctor Gold, fue a Naciones Unidas a pedir
asilo político, tuvo un enfrentamiento con uno de los guardias de
seguridad y tuvo que ser sometido e internado en el hospital."
"El tratamiento puede complicarse en situaciones agudas si el paciente
cree que somos parte de un programa de televisión y que yo no soy un
psiquiatra sino un actor interpretando ese papel", comentó Joel Gold.
"Hoy en día hay cámaras por todos lados, sabemos por los medios que la
intervención de los teléfonos es práctica común de las autoridades y
otros. Las grandes ciudades tienen cámaras por todas partes. Nos puede hacer sentir incómodos y pensar dos veces en cómo
actuamos y qué decimos.
"Esas no son ideas delirantes", expresó Gold,
"pero, imagínese el efecto que tiene sobre una persona predispuesta a la
psicosis"."
_______________________________________________________________________________
Per últim, penjo el link d'una paròdia de l'APM, utilitzant El show de Truman per fer crítica de la Caverna mediática... No cal que digui que això es per riure un minutet, no cal comentar-lo!!!!!!
http://www.youtube.com/watch?v=_AnbWL8v7qo
Tema 1:
ResponEliminaa) El que està passant amb la societat occidental és que s’ha vist una manera “nova” d’entretenir i de guanyar més audiència.
Aquesta manera són els reality shows on es suposa que els “actors” actuen d’una manera improvisada( cosa que no és certa ja que més d’una vegada aquets actors dels realitys saben el que passarà i fins i tot tenen un guió). I és una manera diferent en la qual la gent observa com actuen altres persones i com que l’ésser humà és tafaner per naturalesa aquet tipus de programes atreuen l’atenció.
Per la meva part crec que aquet tipus de programació no els necessitem ja que no aporten res de nou i els diners que es destinen a aquesta classe de programes es podria utilitzar per posar programes amb fins educatius .
Perquè el show de Truman té tant d’èxit? Bé més que res perquè presenta una societat perfecta on no hi ha els problemes de la vida real i perquè els espectadors d’aquet programa tenen curiositat per saber com actua una persona envers a una sèrie de problemes que estan manipulats.
b) El missatge que transmet als televidents és la idea d’un món perfecte, sense problemes i de l’observació de com actua l’ésser humà en unes determinades circumstàncies controlades.
c) En aquesta escena el que fa de Marlon no mostra cap tipus de sentiment cap a Truman i l’únic que fa és dir unes paraules que li estan dient al darrera sense cap tipus de remordiment. Per tant l’únic que l’importa és la fama i els diners que enganyar a Truman.
d) El que diu el director del show és que les emocions que tenen els actors a l’hora d’actuar són falses perquè ja saben el que els hi passarà perquè tenen un guió m’entres que Truman són sentiments reals perquè Truman sent realment el que li està passant ja que per ell allò si que és real.
Tema 5:
a) De l’entrevista que li fan al director del show de Truman crec que el més important és el següent:
La quantitat de persones que han vist el programa, com exactament diuen que pot igualar el PIB d’un país petit, per tant la malaltissa obsessió que mostren els telespectadors per saber com és la vida d’una persona i arribar al punt de ser summament cotilla.
També la presentació d’un mon perfecte i no malaltís com diu el director, ho sigui la importància que li dona a que el món creat sigui absolutament perfecte, un lloc on la gent saluda, és amable,etc.
b) La meva opinió és que tant Laureen com Cristoff és creuen el que diuen, ho sigui que defensen les seves opinions. I el Cristoff és creu que està fent un favor a Truman perquè aquet no vegi la realitat i els problemes que hi ha.
c) De la frase opino que el Cristoff veu al Truman com un fill i el vol defensar de els problemes que el mon té i en part li dona la llibertat d’escollir si vol anar-se’n, però també crec que ho fa per una qüestió econòmica ja que sense el show no guanyaria diners.
d) No li tindria que donar les gràcies perquè a causa d’això Truman no podrà enfrontar-se als problemes reals de la vida quan sàpiga que tot el que ha viscut és mentira i que les persones que coneix realment no són així hi han sigut simples actors que s’han comportat com els hi han dit.
Tema 2:
La relació que fa el senyor Enrique Martínez-Salanova Sánchez sobre el show de Truman amb el mite de la caverna crec que és bastant acertat ja que com diu Truman sols veu la realitat del que veu però quant algú del món real li diu que està equivocat amb tot el que per ell és real comença a fer investigacions hi ha observar l’entorn.
En part no crec que la comparació del que fa Calderón de la Barca amb el seu personatge sigui el més acertat ja que Truman és real i l’únic que no ho és es l’entorn que l’envolta.
Hola Ariadna,
EliminaMolt interessants els teus comentaris, i obren un debat suculent per a dimarts. Parles de l’ambigüitat persona/actor, pare/director, amic/còmplice, espectadors/cotilles... Aspectes molt presents dins la pel•lícula i dins dels nostres raonaments.
Bona feina,
Paola
Bona tarda companys,aquí teniu els meus comentaris de la pel·lícula: El Show de Truman. Faig tres publicacions separades perquè el nombre total de caràcters és superior al permès.
ResponEliminaTema 2: L’espectacle per a obtenir determinats objectius
Truman no qüestiona res de la seva vida fins que algú, la Sylvia, li dóna arguments perquè apareguin en el seu cap dubtes i preguntes sobre si el que passa al seu voltant és fortuït, casual, o està manipulat. Malgrat que al principi ell dubta de les paraules de la noia, aquestes són prou consistents per a recordar-les i que les comenci a relacionar amb els fets de la seva vida diària. En el mite de la caverna de Plató, un dels homes escapa induït també, per la curiositat de saber que hi ha a l’exterior de la cova i saber l’origen d’aquelles ombres.
Em sembla interessant relacionar el paper de la Sylvia i el de l’home que escapa de la cova, ja que tots dos “surten” del guió i són els que fan que la resta de personatges es qüestionin el perquè de les seves vides i finalment trobin un altre camí.
Em sembla interessant també la reflexió a propòsit de l’interès per a descobrir la veritat tot transgredint les normes, i la curiositat per a saber que hi ha darrere de les ombres o del plató cinematogràfic, fet que vincula els dos escenaris, el de la pel•lícula i el del mite.
El mite de Plató també ens ofereix la possibilitat de pensar que des de l’antiguitat, el fet de veure la reacció d’una persona de la qual la realitat està amagada ja despertava curiositat. Aquest mite ens planteja la possible existència de dos mons: el món sensible, accessible a través dels sentits i el món intel•ligible, només assolible des de l’ús de la raó.
Les paraules del Sr. Martínez-Salanova Sànchez m’ha donat a conèixer que controlar, amagar, manipular la vida d’una persona ha estat present al llarg de la història. Alhora m’han semblat molt interessants perquè m’han suggerit el procés que Truman segueix per passar del seu món sensible fins al intel•ligible, i la importància de les paraules de la Sylvia en la realització d’aquest procés. Reflexionar a propòsit del paper del pares en la vida dels fills també m’ha semblat un punt a tenir en compte i que vincula la pel•lícula amb la obra de Calderón de la Barca; respecte a la pel•lícula, a mi no em queda clar si Truman arriba a conèixer els seus pares biològics i en cas afirmatiu, si ells recolzen l’espectacle.
Tema 5: Entrevista a Christoff
ResponEliminaJo crec que el més important de l’entrevista i, per extensió, de la pel•lícula, és analitzar el paper que juguen els sentiments, ja que quan un actor comença a mostrar els sentiments versus a Truman el director els acomiada (Ex: Sylvia i pare).
Jo crec que les paraules de Laurenn són realment el seu sentiment, ella estima a Truman i vol que aquest malson acabi i que sigui lliure. Christoff, per la seva banda només vol l’èxit del show i per tant els seus arguments van a favor d’una empresa i no tenen cap relació sentimental. Crec que Christoff té una percepció alterada de la realitat quan diu que la vida hauria de ser com Seaheaven i, des de la seva alteració, ell es creu les seves paraules i creu que li fa un favor fent-lo viure una vida artificial, controlada, sense perills... En el fons el que està fent es treure-li la seva llibertat.
Christoff perd els papers com a director en el moment que Truman vol viure la seva vida. És el moment en que Truman li demostra que sí que té ambició i ganes de saber la veritat. No és cert que Truman pugui marxar quan vulgui, ja que ell intenta matar-lo quan veu que aconseguirà la seva llibertat; sense reflexionar que el show acabarà igual si el mata, i no arriba a valorar la repercussió que tindrà en el públic i en ell després, ja que tothom sabrà que és fictici.
Sense fer un paral•lelisme total, m’ha fet pensar en el creixement d’una persona i l’adquisició progressiva de llibertat i capacitat de pesa de decisions. A Truman no l’ajuden a fer-se gran; la seva vida està dirigida des del principi, no li permeten experimentar amb els encerts i amb els errors.
Tema 6: La síndrome del Show de Truman
ResponEliminaJo penso que els pacients que pateixen la síndrome del Show de Truman ja tenen una predisposició a patir alguna malaltia mental. És veritat que la societat actual està molt tecnificada, les connexions mundials són possibles, les Web Cam estan molt esteses, la policia ens alerta dels perills de l’ús de la informació en les xarxes socials però penso que una persona que cau amb la malaltia mental, ja podia passar abans d’aquesta era electrònica. De fet l’article parla d’altres síndromes que tenen a veure amb sentiments de persecució i alteració de la percepció de la realitat, com: la gelosia extrema, el “síndrome de grandeza”... i aquests no tenen cap relació amb aquesta era electrònica.
De totes maneres això em fa pensar que hi ha malalties mentals que estan en relació amb la societat en que vivim, el lloc geogràfic, la cultura... Crec que és més fàcil desenvolupar una fòbia o un sentiment de persecució dels lleons a la selva, que en mig de Barcelona. Amb tot això vull dir que s’han de donar circumstàncies internes i externes a la persona per a desenvolupar un trastorn com aquest, per tant no crec que tot estigui determinat biològicament i que l’epigenètica també hi juga un paper important.
Núria Merino.
Hola Núria,
EliminaM'han agradat molt els teus comentaris, tant per la forma d'expressar-te, molt presissa i correcta, com per tota la reflexió filosòfica/psicològica que hi has afegit, ja que aporta un bon nivell al debat.
Assenyalo expressament comentaris que has fet com "Sense fer un paral•lelisme total, m’ha fet pensar en el creixement d’una persona i l’adquisició progressiva de llibertat i capacitat de pesa de decisions. A Truman no l’ajuden a fer-se gran; la seva vida està dirigida des del principi, no li permeten experimentar amb els encerts i amb els errors." Aquest comentari teu m'ha fet pensar en un punt important relacionat amb el fet de no deixar-li experimentar a Truman errades o encerts i la falta de llibertat; i és el tema de la por: ¿Truman té por a l'aigua per raons naturals, com qualsevol persona pot tenir-ne a qualsevol cosa? O és una por induïda? Li han provocat una fòbia que d'altra manera hauria estat improbable que pogués tenir?
Què en penseu?
Bona feina, Núria,
Paola
TEMA 3:
ResponEliminaTrobo que tot el que diu és cert, nosaltres quan veiem un a publicitat per la tele per exemple d’unes galetes que et fan ser més populars i que en realitat, són insans i poden portar problemes a la salut si en menges en excés. Tot i això nosaltres ens creiem que aquestes galetes ens faran ser més populars perquè fem cas de tot el què ens diuen i no ens importa el que hi ha darrere o la veritat de les coses fins que ens adonem que hi ha alguna cosa que falla, llavors deixem de menjar aquestes galetes. Però llavors surt una altre publicitat de les mateixes galetes que et diu una cosa diferent i com que ha sortit a la tele doncs ens la creiem i així successivament.
Això mateix li passa a Truman en aquesta pel·lícula, veu coses que li diuen que és el que ha de fer, que és perillós i que no ha de fer, i ell sense qüestionar res ho segueix al punt de la lletra perquè no es pot imaginar que darrere de la seva vida hi ha una mentida com la del show.
TEMA 5:
Jo crec que tan l’un com l’altre creuen profundament en el que diuen. Cristoff està convençut de què li ha donat una vida meravellosa a Truman ja que no ha de patir per totes les crueltats , abusos, i sacrificis del món real que es suposa que ell ha patit, ja que sinó veuria el món d’una altre manera. Per altre banda Laurenn creu que l’única que li fan a Truman és tancar-lo i no deixar-li viure la vida com a ell li agradaria realment, que el que fan amb ell és experimentar i no li deixen la oportunitat de prendre cap decisió en la seva vida.
Crec que si Truman arriba a saber la veritat no hauria de donar les gràcies de res sinó més aviat el contrari, ja que li han tret la vida completament, la seva veritable mare, el seu pare, el seu primer amor i sobretot li han tret la oportunitat de escollir entre una cosa o una altre i l’oportunitat de ser lliure i veure món.
TEMA 6:
Fins ara mai havia sentit a parlar d’aquest síndrome. Des del meu punt de vista aquesta gent pateix per això perquè ha vits la pel·lícula i s’han fet una idea equivocada de la realitat. Tot i això aquesta no és la malaltia en si, ja que si aquesta gent no hagués vist la pel·lícula aquest síndrome no existiria, per tant les persones que pateixen aquest síndrome són víctimes d’una altre malaltia.
Aquest també està una mica lligat doncs amb el que li passa a Truman en la pel·lícula, ja que veuen una cosa per la tele i ja pensen que és veritat i que a ells també els està passant tot això i per tant no veuen que la realitat és la realitat.
Neus Aranda
Hola Neus,
EliminaHas fet una bona comparativa al tema 3 quan qüestiones la influència de la publicitat sobre les persones, donant a entendre que Truman accepta la realitat imposada de la mateixa manera que nosaltres acceptem els missatges subliminals de la propaganda comercial sense adonar-nos-en.
Molt interessant, Neus. En parlarem.
Paola
Estic d'acord amb la Neus en quan al tema 3 ja que hem arribat a un punt on certes cadenes inunden de publicitat de grans marques que ens incita a comprar molts productes que no necessitem i que si no fos per aquests anuncis probablement no els comprariem. A part d'aquest factor se li ha de sumar el factor del temps que projecten els anuncis que és excessiu i ademes sobrepassen el limit legal de temps permès per anuncis, però els resulta més economic saltar-se el limit i pagar la multa que reduir l'espai publcitari
EliminaBon dia. Jo també faré les publicacions sobre la pel·lícula "El show de Truman" separades per el mateix motiu que la Núria.
ResponEliminaTEMA 1
a) Crec que en les societats occidentals actuals s’està posant per davant l’espectacle, la diversió dels espectadors i la popularitat de programes com aquest per tal de guanyar audiència i com a conseqüència, l’objectiu principal, que les grans cadenes guanyin diners. En canvi, el respecte a la vida de les persones que participen en aquests programes queda per terra, cosa que elles mateixes accepten pel fet de sortir a la televisió, ser famosos i guanyar diners sense treballar. Les cadenes s’aprofiten d’un problema que té la societat que és acceptar a “vendre” la teva vida (molta gent estaria disposada a “vendre-la” i sortir a aquests realities) per tant crec que serà quan es solucioni aquest problema quan les cadenes de televisió no faran aquests programes perquè ningú els voldrà realitzar ni ningú els voldrà mirar.
b) El missatge que transmet el programa és que és una cosa totalment real, és el seguiment personal de la vida d’una persona normal i corrent que podrien ser ells mateixos. La gent està cansada d’actors que fingeixen emocions i per això el concepte del programa té tant èxit.
c) Crec que Marlon està fent el paper que li toca, és el seu “millor amic” però no deixa de ser un actor més implicat en aquesta farsa. No considero que tingui remordiments ja que el que li diu el director ho reprodueix exactament al moment, per tant no arriba ni a pensar si el que està fent està bé o malament. Simplement és la seva feina, la feina amb la que es guanya la vida i la fama. A la qüestió de si és ètica o no la seva actitud, es pot veure de dues maneres, la primera és considerant que és només un simple actor, implicat des de petit amb aquest programa i que per tant fa el que li toca, no pot decebre a tots els espectadors que segueixen el programa per tant, vist des d’aquesta manera trobo que és ètic. Ara si, si mirem la vesant més humana considero que no és gens ètic el que fa. Ha crescut amb en Truman des de petit i és considera el seu millor amic però inclús així sacrifica tota la seva vida, ajudant a convertir-la en una mentida a canvi de diners i fama, per tant no és ètic.
d) Les paraules de Cristoff reflecteixen la ideologia del programa, graven la vida de Truman i tothom la pot seguir per la televisió. Tothom pot estar al corrent de la seva vida, des de temes físics (com canvia al llarg dels anys, que fa el dia a dia, on va...) fins a terrenys més emocionals (amor, amistat...) és la pura realitat.
Crec que el programa és basa en l’utilitarisme aquest marc teòric de la moralitat creat per Jeremy Bentham es resumeix en "el màxim benestar per al màxim nombre de persones".
TEMA 2:
Estic d’acord amb l’opinió del senyor Martínez-Salanova. Truman viu en un món que no és el real tot i que ell creu que si perquè el director del programa i tots els actors col•laboren perquè ho cregui. En el mite de la caverna, el director podria ser el foc que fa que els objectes aguantats per les persones (actors) produeixin les ombres que Truman creu que són reals. La noia a qui van fer desaparèixer de la vida de Truman i a qui ell encara estima és l’estímul que fa que Truman es vulgui deslligar de les cadenes que l’oprimeixen i no el deixen conèixer el món real. En el moment que comença a dubtar ja comença a intentar sortir de la cova però aquesta sortida té un camí molt difícil i només quan el superi, arribarà a conèixer el món real.
TEMA 4:
ResponEliminaEn aquest text es posa en manifest el dubte que sempre tenim de que si el que coneixem es aparença o realitat, no tens cap prova, cap motiu per pensar que el que coneixes és una aparença, estàs convençut que el que vius i saps és tot real i que no hi ha cap dubte que no pot haver-hi cap realitat superior a la que coneixes. Tot i així, sí que existeixen alguns motius que et fan dubtar i reflexionar, alguna cosa petita, un gest, un moviment, una idea que associes amb alguna cosa superior. El que diu el text és que el motiu que té Truman per dubtar de la seva realitat és Sylvia que intenta fer-li veure que és tot un engany, una realitat falsa, una aparença provocada pel món real.
TEMA 5:
En aquesta entrevista, el director defensa que li ha proporcionat a Truman una oportunitat única, la oportunitat de viure en un món que ell considera perfecte, aïllant-lo i protegint-lo de les coses dolentes del món real. També argumenta que Truman no té ambicions, que si volgués saber la veritat no podria impedir-ho i que ho acceptaria.
Crec que aquest projecte se li en va de les mans i agafa una magnitud que no pot controlar per això juga amb aquesta demagògia de dir que ha fet coses molt bones i positives per a la vida de Truman quan realment només s’ha enriquit gràcies a ell i la seva vida manipulada. També intenta contradir els arguments de Sylvia dient que Truman prefereix el món que ell li ha proporcionat i no el real.
Crec que els protagonistes de la conversa es creuen el que diuen tot i que Sylvia parla des del cor, amb els sentiments a flor de pell en canvi Cristoff busca defensar els seus motius per temes econòmics.
Crec que Truman no li hauria de donar les gràcies, al contrari, ha fet que durant 38 anys visqui una vida falsa, si això acabés que seria d'ell? La vida consisteix a patir, a caure i aixecar-se per poder madurar. Les experiències durant la teva vida determinen la teva manera de ser i si durant 38 anys has estat vivint experiències falses no tens una “formació” com a persona i has estat perdent el temps tot aquest temps.
Hola Pau,
EliminaParlant de l’actitud de Marlon, has trobat un punt de vista en el que potser els altres no havíem pensat. Marlon porta actuant des de petit i es podria entendre que els seus pares el van ficar allà com a actor sense el seu consentiment i quan es fa gran ja està molt “ficat a l’all” com per poder sortir-ne. També trobo molt encertada la relació de les paraules de Cristoff i la ideologia del programa amb la teoria de l’utilitarisme, de ben segur que molts programes actuals s’agafen a les seves bases per fer les coses que fan...
Finalment, em quedo amb la teva pregunta quan parles de Truman al tema 5: “si això acabés que seria d'ell?” Pregunteu-vos, si us plau, què tindrà Truman si abandona el programa? Família (mare, esposa...)? Amics? Feina? Etc.
TEMA 2.
ResponEliminaEl text d’Enrique Martínez-Salanova Sánchez fa una interessant relació del show de Truman amb el mite de la Caverna de Plató i del personatge Segismundo, de “La vida es sueño” on, en els tres casos: a Truman, als presoners i a Segismundo, els hi imposen una realitat totalment fictícia on, els protagonistes, són totalment víctimes d’aquesta decisió.
En el cas de Truman, aquest viu dins d’una realitat construida per l’entreteniment dels de l’exterior, en una ciutat completament artificial anomenada Seaheaven, i com és lògic, no tindrà més remei que aceptar la visió del que li rodeja i creure en el món que veu i que li pinten. Pel que fa a Segismundo, és un príncep que des del seu naixement, el seu pare decideix tancar-lo a una torre a causa de les suposades futures i dolentes predisposicions del seu fill. Per últim, els individus del mite de la Caverna, els hi passa exactament el mateix, són empresonats dins d’una cova des que van nèixer i l’únic que veuen són ombres de l’exterior i no poden saber què hi ha més enllà del que ells poden veure.
Tan els presoners; tancats a una cova, com Truman; vivint dins d’una ciutat totalment fictícia i sent grabat les 24h del dia, per emetre a la TV “El Show de Truman”,només per augmentar audiència, com Segismundo; tancat dins d’una torre: viuen en una vida totalment falsa, imposada per tercers, fins a un cert dia que aquests, dubten de la seva pròpia realitat. Quan els tres protagonistes arriben aquest punt de desesperació, al punt de dubtar de tot el que els hi envolta, és quan comença la seva autoalliberació. En el cas de Truman, m’agradaria destacar el personatge Sylvia, que és la ÚNICA persona que ajuda i incita a Truman a escapar de la gran farsa que viu des del seu naixement. Així doncs, opino que podríem relacionar el personatge de Sylvia amb el presoner del mite de la Caverna que decideix escapar de la cova per veure l’exterior. Sylvia es la que incita doncs, a Truman a mirar més enllà de la realitat que ell veu, al igual que el presoner que decideix sortir de la cova per després, explicar als presoners restants del que hi ha a “l’altre vida”. Així doncs, finalment, els tres protagonistes, se n’adonen del món al qual vivien, un món completament fals i fictici.
Patricia Torné
TEMA 5.
ResponEliminaÉs impresionant la quantitat de telespectadors que, un reality show d’aquest tipus, pot arribar a tenir. El periodista parla d’uns 1.7 bilions de persones que van veure a Truman quan va nèixer, i que han seguit gran part de la seva vida gràcies al programa dirigit per Cristoff. M’ha impresionat el fet que la quantitat de telespectadors s’iguali al PIB d’un país petit. Ja que des del meu punt de vista, crec que les persones que estan totalment enganxades a aquest tipus de programa, permetent que un noi estigui sent grabat per càmares ocultes, durant totes les setmanes i mesos de la seva vida i vist per arreu del món, són persones malaltisses i a més a més, egoistes. M’explico: els defineixo com a persones malaltisses i egoistes perquè personalment opino que el fet que unes persones permetin veure a un home diariament “empresonat “ dins d’una ciutat completament artificial i falsa, pintan-li una realitat que no és, i a més a més, sabent que ja comença a dubtar de la seva pròpia realitat, no fer res al respecte; ho trobo una actitud totalment egoista i covard. Els telespectadors, encara que els hi agradi i els diverteixi molt “el Show de Truman”, han de saber posar-se al lloc de Truman i deixar de pensar en ells dos segons de la seva vida i adonar-se’n que, encara que Cristoff volgués “donar-li una oportunitat de viure en una vida normal i més feliç” preguntar-se prèviament si allò és el que ELL vol, perquè al cap i a la fí, TRUMAN és el qui decideix el què vol fer amb la seva vida i ningú hauria de decidir per ell. Tan Cristoff com els telespectadors es comporten com unes persones egoistes per deixar que Truman visqui en una realitat falsa i fictícia: Cristoff dissenya un món perfecte i feliç per ell però, els telespectadors també són culpables per deixar que això és dugui a terme. Malaltisses pel fet que els hi agradi veure patir a una persona de la manera que Truman ho viu, arriben al punt de disfrutar veure a una persona tancada en un món fals sense sortida. Al cap i a la fí, els telespectadors són els que tenen “la clau” per alliberar a Truman d’aquesta realitat tan artificial i fictícia i no ho fan. La qüestió és: per ells és primordial la fama i els diners abans que els sentiments i la vida d’una persona.
M’agradaria poder preguntar als espectadors si ells voldrien portar una vida com ell i si els hi semblaria ètic passar ells per la mateixa situació que Truman. Les reaccions serien interessants.
Per últim, trobo que Truman no hauria de donar-li gràcies a Cristoff per haver tingut una vida normal i no haver patit perills perquè encara que Truman sigui un personatge famós arreu del món, no deixa de ser una PERSONA, una persona que té el seu propi dret de decidir com vol la seva vida i estic ben segura que, si Cristoff des d’un primer moment li hagués preguntat si voldria viure en una realitat falsa construida per ell, hi estaria totalment en contra, com la majoria de nosaltres. Tots tenim dret a viure la nostra vida amb la total LLIBERTAT per això mateix és la NOSTRA vida i decidim nosaltres la manera de com la volem viure.
Patricia Torné
TEMA 6.
ResponEliminaÉs el primer cop que sento parlar del “síndrome de El Show de Truman”. Són persones que es pensen que la seva vida es un reality show del qual ells són els protagonistes i creuen que estan sent grabats les 24h del dia per una càmara de TV i confonen als seus amics i familiars amb actors. Trobo que aquest síndrome existeix a causa de l’època en la qual estem; a causa de la tecnologia avançada que disposem, a partir d’aqui és quan s’han detectat aquest tipus de síndromes que ni els mateixos pacients creuen patir el propi síndrome i per tant, no volen ser tratats. M’han cridat l’atenció les paraules del doctor Gold, psiquiatra de NYU “El tratamiento puede complicarse en situaciones agudas si el paciente cree que somos parte de un programa de TV y que yo no soy psiquiatra sino un actor interpretando ese papel”.Com es porta a terme doncs la cura d’aquesta malaltia si ni els propis pacients creuen realment que els psiquiatres i metges són actors? Seria interessant saber si aquestes persones patirien aquest síndrome si visquessin en una altre època i si no haguessin vist la pel·lícula de Truman. Em llenço i dic que potser si que és, per culpa de l’ampliada i avançada tecnologia que disposem avui en dia, que s’ha arribat fins a aquest cert punt. Per acabar, m’agradaria dir que, després de veure la pel·lícula a classe, a mi també m’han surgit dubtes sobre la nostra realitat; potser si que tots nosaltres som un altre “Truman” que ens creiem la realitat que veiem ja que acceptem la visió del que ens rodeja i creiem que el món, és el que es veu. Nosaltres ens creiem que les coses són com ens diuen i és lògic, perquè no podem mirar més enllà del que podem veure.
Patricia Torné
Hola Patrícia,
EliminaFas un bon comentari al tema 2 relacionant molt bé els tres protagonistes de les històries paral•leles, demostrant un bon domini del tema (pel•lícula, filosofia i literatura). Em quedo, però, amb la reflexió final que fas quan et preguntes si potser nosaltres som un altre Truman i recullo literalment la teva frase “Nosaltres ens creiem que les coses són com ens diuen i és lògic, perquè no podem mirar més enllà del que podem veure”. Un dels milers de motius per posar la pel•lícula a classe era aquest, provocar aquesta reflexió. Gràcies per compartir-la amb la resta de la classe.
Paola
TEMA 2:
ResponEliminaTrobo molt encertada la idea de comparar el mite de la caverna amb el show de Truman. Em fa pensar que segurament el director del film en va extreure la idea de Plató.
Truman sempre havia viscut feliç dins la seva rutina diària. En el moment que la dóna (Sylvia) del món “real” li dóna certs raonaments per posar en dubte la seva realitat, la realitat de Truman és quan comença l’intent d’ascens de la cova fins l’exterior. El pas que fa en aquest moment se l’anomena també el pas del mite al logos, que ve a ser el canvi de mentalitat de pensar que les coses són tal com ens les diuen a buscar un raonament lògic que ens permeti qualificar el que ens diuen de verídic. Tot i així, com en el mite de la caverna, descobrir el món real és un esforç per Truman, a l’igual que una persona que viu en el món sensible és difícil que la seva ànima pugui enfilar-se fins al món intel•ligible. Però l’home és curiós de per si i quan se li planteja un dubte lluita per a trobar una resposta. Per això Truman al començar a plantejar-se coses cada vegada tindrà més dubtes fins un moment en que el muntatge cinematogràfic ja no serà suficient per a deixar tranquil al pobre Truman i que deixi de qüestionar-se tot el que el seu cervell no para de processar. Només amb l’ús de la raó Truman podrà dur a terme tot aquest procés i arribar a descobrir que és víctima d’una enganyifa.
El paral•lelisme que observem en el show de Truman amb el mite de la caverna és molt interessant i el sr. Martínez-Salanova Sánchez en fa un bon comentari arrel d’això. A més a més l’intrínsec lligam de la pel•lícula amb l’obra de Calderón de la Barca ens fa veure la profunditat del film que se’ns presenta. Amb l’obra de Calderón se’ns planteja el paper dels pares en la vida dels fills. Per això em venen al cap una seguit de preguntes sobre els pares de Truman i la seva autorització a realitzar aquest engany al seu fill. Però com que no hem acabat de veure la pel•lícula m’esperaré per opinar sobre aquest fet.
Mariona Surís
TEMA 3:
ResponEliminaTrobo molt important el tema que planteja Francisco Javier Sánchez sobre què és la nostra realitat i què creiem que pensem o actuem per nosaltres mateixos quan en el fons estem sent manipulats.
En primer lloc trobem obvi que el que ens passa a nosaltres cada dia és la realitat. Però el mateix li passa a Truman, i resulta que no és la realitat. Llavors i seguint la mateixa lògica ens hauríem de plantejar nosaltres si el que vivim i les sensacions que experimentem cada dia són reals? Per això vull entrar una mica en el tema de la publicitat i el màrqueting i en el tema de les necessitats induïdes. Perquè ens decantem per un producte i no per l’altre? Si els dos resolen la mateixa necessitat, perquè a vegades comprem un producte molt més car quan n’hi ha un altre molt més econòmic que ens resol la mateixa necessitat? Hi pot haver casos que tries raonant com s’ha fet el producte i l’ètica de cada empresa. Però generalment ens guiem per l’instint. Aquest instint que nosaltres creiem que ens l’hem posat nosaltres mateixos amb experiències passades i raonaments moltes vegades ens l’han incorporat les empreses amb la seva publicitat i el seu màrqueting. Hi ha un estudi de neuromàrqueting que es va dur a terme no fa massa que va acabar per determinar que els consumidors acaben comprant per instint i triant també amb aquest. Per això quasi totes les empreses juguen amb aquest marge i ens introdueixen maneres de pensar sense que nosaltres ens en adonem. Per exemple, fa poc va sortir un 30 minuts a TV3 que parlava sobre Mcdonald’s i el màrqueting que aquesta utilitzava. Resulta que aquests fan servir una estratègia de mercat que es regeix en atraure als més petits perquè així els pares també hagin d’anar a acompanyar-los. No només això, sinó que ho fan perquè els records de l’infància són els que sovint perduren més en una persona. Per això quan aquest nen que ara estan atraient amb joguines creixi, seguirà anant allà pel fruit dels seus records i les bones sensacions i records de l’infància li transmet aquest lloc. Moltes persones creuen que això que fan no és ètic. Per això, som un model de societat. Tots pensem que controlem la nostra vida, però ens l’estan controlant! Schopenhauer ja es va adonar d’això i va deixar molt clar que ell no es casaria per no seguir el model de persona que ens estaven imposant. Es va adonar que tot era una roda. Que totes les persones quan morien es podia resumir la seva vida en infància, adolescència complicada, estudiaven, trobaven feina, es casaven, tenien fills, eren avis i es morien. I a l’igual que tenim necessitats induïdes amb coses materials com ara que tothom necessita un telèfon mòbil o anar constantment canviant aparells electrònics que ja tens només pel fet que té una petita modificació en “innovació tecnològica”, el mateix passa amb les nostres necessitats no materials. Tots necessitem parella? Això ens fan creure. Ens fan creure que trobarem una persona ideal per nosaltres, que ens complementi, que si no trobem això, no serem feliços. Amb totes les històries d’amistats vertaderes i relacions amoroses que acaben amb la mort. La puresa de la joventut, pensar que trobarem tot això... O que me’n dieu del futbol. Ens mantenen ocupats els 7 dies a la setmana amb partits de tota mena i molts tipus diferents de lligues només per treure’ns temps d’oci de pensar, llegir i enriquir-nos espiritualment. D’aquesta manera ens tenen controlats, i com més incultura hi hagi millor els manipularem. Completament, estic d’acord quan diu el text que ens ha afegit al tema 3 que tenim anul•lada la capacitat per detectar contradiccions.
Sóc la Mariona Surís, se m'ha oblidat posar-ho, perdoni.
EliminaTEMA 4:
ResponEliminaAquest apartat ens fa pensar sobre aparença o realitat. Hi ha moltes coses que podem pensar que sóc la realitat, i amb realitat ho relacionem a que és verídic. Hi ha molts tipus de veritat i ha estat un tema de debat al llarg de la història de la filosofia. Es parla de veritat pragmàtica a coses que sempre són certes, en termes lingüístics. Tot hi així el que fem a la nostra vida és cercar les veritats absolutes. Truman creu que el món que viu és el real i quan se n’adona de la possibilitat de que no sigui així tot el seu ser es veu trasbalsat amb tal idea que no pot viure sense comprovar si és veritat o no. Moltes coses a la nostra vida ens fan veure com n’és d’enganyosa la vida i les persones. Coses que et sembla que són d’una manera al cap d’un temps te’n adones que tenien una veritat oculta. Per això no ens fiem de la primera aparença de les coses, tot i que també està comprovat que la primera aparença, el primer sentiment que tenim cap a algú o alguna cosa és el que perdurarà més fort al llarg del temps. Però com amb tot hi ha excepcions clar. Tot i així amb això veiem que la nostra ment és més fàcil d’enganyar del que creiem. O per exemple, les persones daltòniques veuen un altre tipus de realitat. I és que el nostre cervell pot fer variar la realitat. Per això, tenim tendència a fiar-nos de tot allò que els nostres sentits perceben, tot i que el que realment ho percep i ho interpreta és el cervell i per tant és fàcilment manipulable. Una persona que s’imagina que l’estan perseguint, és fruit de la seva ment però ella ho viurà com si fos la realitat. Per això mai podem estar segurs del que percebem pels sentits, ni de res. Però com a éssers humans necessitem establir certes veritats que per nosaltres són absolutes. Però que hem de tenir en compte que tot allò que creiem veritable fàcilment es pot posar en dubte.
Mariona Surís
Hola Mariona,
EliminaHas entès molt bé la relació entre El Show de Truman i El mite de la caverna i possiblement tens raó quan dius que el director ho va tenir molt present a l’hora de fer la pel•lícula. He trobat molt interessants les reflexions que planteges al tema 3, amb aquest anàlisi documentat de la publicitat i molt original perquè acabes parlant de la manipulació que hi ha als esports. Això em fa pensar en el famós pa i circ romà, que mai passa de moda.
Bona feina,
Paola
Tema 1
ResponEliminaDesde fa un parell d'anys, i sobretot després de l'aparició del TDT i la nova varietat de canals, observem que cada cop hi ha més cantitat però la majoria amb cada cop menys calitat. Fa uns anys, progrmaes com "aquí hay tomate" entre d'altres eren una minoria de programes que es feien després de dinar o a altes hores de la nit. Aquests eren seguits per un model de persona següent: Dona, de més de 40 anys, mestressa de casa amb tendència a fer bugada. Però l'aparició d'un progrmam anomenat "Salvame" va fer canviar sobretot el públic que veia aquests programes. El primer motiu va ser disposar d'espais televisius extensos (més de 2-3 hores) que van arribar amb la implantació del TDT, Una ambició per obtenir una quota de share més alta i uns beneficis majors. Al final el resultat de la combinació de tots aquest factors va donar a evolucionar el progrma estrella de la "telebasura". Al progrma en qüestió només hi ha tres punts que es van repetint continuament: 1- apareix la notícia que algun famós ha fet x o te una relació amb Y (entre d'altres topics). 2- Discussió sobre el tema i posicionament dels "periodistes" que estan al plató. Durant tot aquest punt sorgeixen altres temes que provoquen confrontacions i debats encara més primaris podent arribar a les mans en certs momeents. L'espectacle durant aquesta etapa està a l'ordre del dia. 3 el tercer punt és la publicitat tant dins del programa com als espais publicitaris externs. Fent un simil amb l'antiga roma seria el mateix que el circ romà: els temes serien tant els esclaus com les feres i el cesar serien els "periodistes"i tothom que ho mira desde casa seria un simple espectador.
La formula seguida per aquest programa va ser imitada per crear altres programes com son els reality shows. Son programes que en un principi intenten captar a la gent per aconseguir que més gent miri els programes habitualment per poder pujar la cota de share i perquè les marques es barallin pern anunciar els seus productes. Al final, i com sempre, la essencia de tot son els diners que pot guanyar una cadena. Amb aquesta reflexió no vull dir que la televisió sigui negativa, sinó que a vegades l'interés està per sobre de la qualitat i per sobre de l'ètica.
En quan a la pregunta de si son necessaris aquests programes, la meva opinió és rotundament no. Però com tantes d'altres coses, a vegadis l'individu no sap diferenciar el que necessita del que vol.
El missatge que vol enviar "El show de Truman" és que inclús un individu que té la vida controlada pot ser feliç i espontani, que pots viure encara que altres et controlin i que es pot ser feliç al cap i a la fi.
En la meva opinió el que diu el personatge de Marlon és un paper que interpreta, sense ressentiment però sense oblidar que és com es guanya la vida.
En quan a les paraules de Cristoff les trobo injustes, és com dir que una rata de laboratori és voluntaria per fer un experiment pel simple fet de trobar-se en un laboratori o haver-la comprat perquè estigui en una laboratori.
Martí Soucheiron
Tema 5
ResponEliminaEn la entrevista entre Lauren (expersonatge de la serie i activista contra el programa) i Cristoff (el director del programa) es comenten alguns aspectes de com crear una utopia. El problema rau en que el personatge no ha escollit per voluntat propia quina vida vol viure cosa que encara que vulguin fer-li semblar que la seva “realitat” és la autentica, hi ha alguna cosa que no li quadra, i ésper aixo que al final enten que no és la seva realitat i desconfia de tot el què sap i ha après inclús de la seva fobia a l’aigua agafant el veler a l’escena final.
Un altre dels punts que es debateixen és si val més viure “be” en l’engany o viure “malament” en la veritat.
Un altre punt que es comenta és que en cas que Truman Vulgui ser lliure simplement te que trobar la porta de sortida i sortir. Però com que a la cadena no li interessa que s'en vagi fa tot el possible perquè es quedi, inclús el discurs final de Cristoff a Truman. Crec que si Truman poguès parlar amb Cristoff li faria moltes preguntes però la opinio sobre si donar les gràcies per la vida viscuda seria personal i no crec que amb les dades que ha donat la película poguem decidir ja que falten dades sobre el seu comportament psicologic.
Tema 6
ResponEliminaCrec que el síndrome de El show the Truman no existeix en si com un sindrome sino com una tapadera de més problemes. En el fons el nom determinat per aquests tipus de casos és Psicosi i Transtorns Obsessius compulsius (o TOC) i Paranoia però amb un context i una història més elaborats que la majoria d’altres casos. En cap cas crec que sigui una malaltia nova i només ha rebut aquest nom gràcies als xats d’internet i els cinèfils
Hola Martí,
EliminaTot i que el programa de Sálvame no es un reality show, el seu presentador ho vol vendre com tele-realitat perquè segons ell, es mostra tot el que passa al davant i al darrere de les càmeres... i a sobre li donaren un Ondas... Així està la tele!! La comparació que fas de Truman amb una rata de laboratori la trobo molt encertada i em recorda a una comparació que va fer Esperanza Aguirre amb els alumnes quan era ministra d’educació... Al tema 6 m’agrada que parlis de trastorns, perquè introdueixes el nostre següent tema.
Bona feina,
Paola
TEMA 1
ResponEliminaa)Els reality show ajuden a oblidar-se del dia a dia i es crean amb la finalitat de distreure al televident per això hi ha un augment de reality shows, perquè genera molts diners ja que cada vegada hi ha més gent que necessita oblidar-se del que esta vivint.
El reality han aconseguit trobar el punt on el televident tafaneja la vida dels demés i acaba vinculant-se amb els sentiments d´ alguns dels participants.
No crec que es necessitin, però s’ha de tindre en compte que des de el moment que tenen tant d’èxit alguna cosa està passant a la societat. Potser s’hauria de fer una examen dels nous valors que s estan inculcant des de aquest programes.
L èxit del show de Truman crec que és degut a la oportunitat del televident de poder veure les reaccions d una persona que saben que està sent manipulada, és l´ instint més íntim de saber que li passa als demes ( tafanejar
b) El missatge que transmet és viure a través de Truman un món idílic on tothom li agradaria estar.
c) Primer de tot el primer que he pensat i he sentit quan he vist aquesta escena es molta ràbia. Ja que no m’esperava que Marlon contestés d’aquesta manera. I per una part penso que a Marlon només li interessa la fama i els diners . Però per penso que potser també te una part de por ja que si contestés la veritat en aquell moment en que tots els televidents estaven veient-ho.Si ell ho hagués dit ell seria el culpable de que aquell programa acabés i potser se l´emportarien i i les conseqüències d´haver fet allò no crec que sguin molt bones. Tot i que no trobo gens ètica la seva actitud i a més es podria haver-se estalviat la frase de “ La última cosa que haría sería mentirte. Si todo el mundo estuviera en el ajo, yo tendría que estarlo también"
Dintre d’aquesta frase hi ha un gran significat.
Sincerament no entenc com Marlon no és capaç de dir-li la veritat veient les llàgrimes de Truman. Per molt que tingui por del que pugui passar després tot i que crec que si que té remordiments i que professionalment ho havia de fer. Encara que sigui un actor i aquella amistat no existeixi, estic segura de que ell almenys li te tenia un apreci per Truman.
d) Ell no es conforma amb els “típics” programes de televisió i vol fer alguna cosa que ningú mai ningú hagi fet. Alguna cosa que la gent s’enganxi, que de veritat agradi a tothom i que sigui diferent de tots els reality show que normalment veiem.
I ell sap que totes les persones som molt curioses que sempre ens agrada saber que fan els altres o que tenen els altres. I si això pot passar en un programa de televisió, nosaltres probablement o segurament aquest programa de televisió el mirarem i si a més a més tot el que passa és veritat en aquest cas Truman,el millor actor del programa capaç de comportar-se igual que una persona normal, i sense actuar. Simplement els seus sentiments és a dir el que sent ,el que li passa, el que diu tot és veritat no hi ha res secret. No amaga res. I tot i això agrada a la gent. I no avorreix i cada dia no fa falta inventar-se res nou, perquè mai se sap com reaccionarà Truman.
Claudia Moncalvo
TEMA 2
ResponEliminaEstic totalment d´acord amb les paraules d´Enrique Martínez-Salanova Sánchez
“Truman es un hombre atrapado por una realidad impuesta, ficticia”
Truman viu una realitat que no existeix. És a dir tot és fictici i no hi ha res real, només Truman forma part de la realitat. A més és una realitat imposada, és a dir li posen davant una realitat que sembla impossible que sigui alguna cosa irreal o fictícia, i dirigeixen la seva vida com volen i el manipulen indirectament sense que ell se n’adoni . I d’aquesta manera ell accepta i no mostra ni agressivitat ni cap mena de rebuig de tot el que ell viu. Perquè enfrontar-se a alguna cosa que sembla real?
És veritat que podríem relacionar Truman amb la Caverna de Plató. Ja que podríem pensar que quan els individus estan encadenats des de el seu naixement en una cova (aquest podria ser Truman tancat en aquest món irreal i fictici) i quan només poden veure les ombres que els hi arriba de l’exterior ( és la realitat de Truman, és a dir el que ell pensa que és la realitat ) i quan un d’ells escapa (seria Truman quan intenta marxar ja que se n’adona de que aquella no és la realitat).
“Cuando alguien que viene del mundo real le dice que todo, su familia, su trabajo, sus amistades, es un simulacro, se niega a creerles”
Tots ens comportaríem i reaccionaríem igual que Truman és a dir, no ens creuríem res del que ens dirien. Si nosaltres estiguéssim passejant tranquil•lament pel carrer i apareixes algú que ens digués que res es veritat. No el creuríem.
Des de que som petits perdem la nostra percepció del que realment som i ens convertim en el que els demes volen que siguem. La nostra consciència està contaminada per conceptes, idees d’altres, veiem la vida,la gent, les coses i pensem com ens han ensenyat a fer-ho i no ens plantegem una altre manera. Ens han ensenyat que les coses són així i ens ho hem cregut, no ens han ensenyat el perquè.
Claudia Moncalvo
TEMA 5
ResponEliminaCrec que Laurenn sap perfectament el que està dient i totes les paraules que ella ha dit li han sortit de dins. Ella ha dit el que sent i el que creu que hauria de passar.
Cristoff també esta totalment segur del que ha dit. Es creu que és el “Deu” d’aquell món inventat per ell, i que tot el que ha fet és correcte i ho ha fet pel bé de Truman
Ell només pensa en diners i fama. A part daixò arriba a convertir-se en una persona obsessiva que vol controlar-ho tot, tota la vida de Truman i a més l´ego de Cristoff el deixa totalment cec davant de tots els esdeveniments que van passant i és capaç de matar a Truman perquè no marxi del SEU món. A més es pensa que li esta fent un favor a Truman:
"Le di a Truman la oportunidad de vivir una vida normal, el mundo en el que usted vive es un lugar enfermizo, Seaheaven es como debería ser el mundo."
M´agradria remarcar la frase de el mundo en el que usted vive es un lugar enfermizo:
En part si que es veritat que el món en el que Laureen viu és un lloc que la gent no sabria viure sense aquest “show” i la seva vida, gira al voltant d’aquest programa.
Però si aquest món està malalt com diu Cristoff, és per culpa seva. Ell ha creat això .
A més aquesta frase demostra un egoisme per part seva. Ja que ell només vol la fama, els diners i li es igual que passi amb la societat, com afecti aquest programa a les persones o que hi hagi fora d’aquest programa. A més m’agradaria saber si a ell li agradaria estar en aquest món que com ell diu “és una oportunitat”.
No crec ben bé que sigui una oportunitat viure enganyat. L’engany fa mal.
Si realment ell mai ho arriba saber no sé si li hauria de donar les gràcies. Però crec que ningú voldria estar enganyat durant tota la seva vida, a ningú li agradaria tenir una vida fictícia irreal i que totes els persones del seu voltant fossin actors. On estan els sentiments? En Seaheaven no existeixen els sentiments
Claudia Moncalvo
Hola Clàudia,
EliminaAl tema 1 parles de Truman com l’actor vertader, una idea pura, ja que és l’únic que actua al mateix temps que viu, i creus que això és el que agrada a la gent i per això veuen el reality. Segur que tens raó, perquè la idea de Cristoff és aquesta, crear un espectacle mai vist. D’altra banda, m’agrada molt la comparativa que fas del mite de la caverna, del món de Truman i del nostre món, està molt ben plantejada. Per acabar recullo la teva reflexió final perquè podríem plantejar-la demà a classe: “On estan els sentiments? En Seaheaven no existeixen els sentiments”.
Paola
tema 1:
ResponEliminaDes de fa ja diversos anys, els Reality shows envaeixen la pantallacom a adolescent que sóc crec que els reality shows no els necessitem i que no només això d'una manera indirecte ens influeixen i Sense entrar en la qüestió de la gran estafa que això sembla suposar per al públic (perquè prometen mostrar la vida espontània de personatges simples i en realitat -segons diuen els que coneixen els entretelones del muntatge- es tracta d'un llibret acuradament estudiat) la consulta que ens pregunta pels aspectes morals d'aquest fenomen (i per tant val igual si es tracta d'una realitat o d'una ficció).
Aquests programes, ho acceptin o no ho acceptin els seus seguidors, produeixen gravíssimes conseqüències en la societat. 'Ni extremadament crítics ni defensors del fenomen, els sociòlegs i psicòlegs consultats asseguren que aquests programes no són inofensius per a l'espectador'.
Les idees i actituds que es posen de manifest en aquests xous són d'ordre immoral. No parlem aquí de les passions desordenades que es mostren o es promet mostrar, almenys en algunes versions d'aquests espectacles (baralles, gelosia, obscenitats, sexe, impudor, etc.). Això cau de madur.
Crec que me'n he anat una mica del tema però crec que aquest tema dels reality shows dona per molt, i centrant-nos en si es necessari o no persuposat que no són necessaris no ensenyen al contrari conmés són programes d'entreteniment.
b) el missatge que ens transmet el show de truman el pensament de que hi ha que sigui del tot cert,pot haver alguna cosa que sigui veritat 100%?jo crec que mai es podrà saber perquè desconeixem si el que vivim es real o es real només per nosaltres.
c) crec que cap personatge és ètic en el moment en que manipulen a un altre i el fan viure a una "falsa realitat" però crec que s'ha d etenir molta sang freda amb el paper que interpreta Marlon doncs ser tota la vida al costat d'una persona i saber que l'estas enganyant crec que només busca fama i diners. I veure com una persona al qual has viscut tota una vida al seu costat està desesperada i tu saps el que està passant i no fer res i continuar amb el paper... crec que ha de ser una persona molt poc valenta i com he dit abans amb molta sang freda. La veritat és que personalment veure a la película tan el personatge de Marlon com els altres i sobretot el de Cristof m'ha fet molta ràbia i no puc entendre com han permès negar-li la llibertat a una persona.
d) crec que és totalment mentida tot el que envolta a Truman es fals les seves reaccions son falses perquè ells les fan portar cap a on volen la seva dona, el seu millor amic, la seva feina, la seva mare, TOT es fals per tant té una vida falsa i tot és pur teatre com a gran hermano, gandia shore, etc. Tot són papers i clar que Truman no té cap paper i no està fent teatre però està manipulat i no reacciona com veritablement és ell fins que finalment la veritat es obvia i descobreix que allò no és normal.
Ariadna Amores
Hola Ariadna,
ResponEliminaAl teu comentari dius que les actituds que es mostren en aquests shows són d'ordre immoral. Això és cert, especialment en els reality que tenim al nostre país, perquè suposo que no interessa veure una persona decent, honesta, educada... En canvi, Truman Burbank és l'exemple de ciutadà model, i aquí hi ha una gran diferència amb els protagonistes dels nostres realities. Llavors, pregunto, la gent que segueix en Truman ho fa perquè vol ser com ell? L'admiren com a persona?
D'altra banda, és interessant el concepte de "falsa realitat" de què has parlat al punt c), i crec que dóna joc per a parlar-ne. Com diferenciar una realitat falsa d'una altra que no ho és?
Paola